Blog


ANSIETAT

"Ansiedad, de tenerte en mis brazos/ musitando palabras de amor/ Ansiedad, de tener tus encantos/ y en la boca volverte a besar." Fa temps que dono voltes a aquest article i cada vegada que apareixia i apareix la paraula ANSIETAT en el meu cap, automàticament com un ressort sona la veu de Nat King Col, que cantava aquest bolero allà pels anys 50 del segle passat. Un altre efecte curiós és que sempre ho trobava en la segona posició de la llista d'articles a escriure. Però ni a un fet ni a l'altre li donava importància fins que m'he posat a escriure. 

Jo sóc un gran ansiós, i quan parlo d'ansietat em refereixo a l'ansietat neuròtica i no al Trastorn d'ansietat que és una altra cosa ben diferent i requereix un altre tipus de tractament. No només jo em reconec com a ansiós, l'ansietat és molt comuna en els nostres dies; l'ansietat pel futur és massa habitual, és un terme molt general, però si la desgranem ens trobem amb l’ansietat per arribar a final de mes, l’ansietat per aconseguir feina, l’ansietat pels exàmens… N’hi ha per a tots els gustos i per a tots els casos particulars; una que he estudiat una mica i que em sembla molt interessant, és l'ansietat per l'estatus, em sembla interessant a mi i a tots els departaments de màrqueting del món. Quants diners ens gastem al mes en ansietat per l'estatus? A mi, per exemple el Sr. Apple em té minada la moral amb aquest tema, i quan parlem d’estatus també hi ha per a tots els gustos: tecnologia, cotxes, roba, menjar, col·legis per als nens, gimnasos, cursos de creixement personal, espiritualitat, etc. La nostra cistella de la compra està plena d'Ansietat, així que el focus s’amplia; d'una banda, quan parlem de sentir Ansietat per un esdeveniment o experiència futura que pot ser desagradable, aquest tipus d'ansietat la podríem anomenar adaptativa i/o instintiva i seria un mecanisme útil i pràctic com és el dolor, ens ajuda a afinar el nostre mecanisme d'autoregulació organísmica.

Sempre i quan això no derivi en un mecanisme neuròtic, ja que és aquí on comença a ser problemàtica i evitativa l’ansietat. Perquè d’altra banda, preocupar-nos excessivament pel futur no és adaptatiu, és neuròtic, i té unes conseqüències molt potents en el nostre organisme; els efectes físics de l'ansietat poden ser molt limitants i desagradables, per la qual cosa si no som conscients del que ens està passant, el nostre organisme mirarà d'evitar l’ansietat, evitant la possible causa, amb el que ens limitarem a pensar en possibles accions futures i materialitzar poques.

L'ansietat és un dels mecanismes d'opressió i dominació més potents dels quals disposa el nostre ego per sortir-se amb la seva. Si mirem l'ansietat en la seva variant neuròtica, l'objectiu s'obre molt més i pot abastar tot el camp de la nostra vida quotidiana i la que no ho és tant. L'ansietat ja no esdevé un mecanisme útil que ens avisa amb una sensació desagradable d'alguna cosa que pot ser perillosa o perjudicial sinó un mecanisme neuròtic que ens colapsa i no ens deixa veure la realitat. L'ansietat pot aparèixer davant el desig "de tenerte en mis brazos/ musitando palabras de amor/ Ansiedad, de tener tus encantos/ y en la boca volverte a besar." Com deia Nat King Col, pot aparèixer en obrir el nostre armari al matí i veure’l ple de roba i no tenir res per posar-nos, en sostenir un mòbil d'última generació i adonar-te que "ja té dos anys" i no et fa sentir tan especial (experiència d'ús li diuen) i "necessites" un de nou. Aquest tipus d'ansietat no solament és caríssima, sinó que pot ser molt invalidant encara que sigui molt silenciosa; l'ansietat per l'estatus, l'ansietat per "la felicitat”, l'ansietat per "el desenvolupament personal”, per “l'espiritualitat", per ser "bons pares”, "bons amants" és un mal negoci per un mateix, i aquí una vegada més la Gestalt pot sortir al nostre rescat i una vegada més, des de la simplicitat dels seus tres pilars:

 

L'Aquí i Ara és més fonamental que mai, si estic “aquí i ara” no hi ha ansietat, només hi ha present. Pot haver angoixa, que és un sentiment semblant però que jo entenc com a sentiment respecte al que està passant. Per exemple: sento angoixa quan estic fent l'examen i ansietat quan estic  o hauria d’estar estudiant per a l'examen i m’estic avançant al possible resultat i les seves conseqüències.

 

L'Adonar-se, ens ajuda a contactar amb el cos i les sensacions que tenim i això ens dóna una informació valuossíssima sobre el que realment està passant; podem destriar les diferents sensacions i emocions que poden ser semblants però no són el mateix. La por, per exemple, es pot semblar molt a l'ansietat, fins i tot poden ser complementàries, però no és el mateix i distingir les seves diferències ens pot ajudar molt a l'hora de travessar i permetre'ns transitar les diferents emocions.

 

La Responsabilitat, una vegada més, tota aquesta informació ens dóna la possibilitat de triar, de decidir què volem viure, perquè i sobretot, com, respirar l'ansietat, donar-li espai, poder sentir els nervis i les sensacions particulars que a cadascun ens produeix, ens ajuda a viure l'ansietat donant-nos experiències de trànsit, en les quals hem experienciat que sentir ansietat no és tan horrible, que podem amb ella i que quan l'emoció pot fer el seu cicle; tal com ha vingut se’n va, i jo segurament puc seguir vivint una bona temporada més amb el meu "vell" mòbil.

 

I és que ben mirat, si parem atenció i ens posem literals, sentir "Ansiedad, de tenerte en mis brazos/ musitando palabras de amor/ Ansiedad, de tener tus encantos/ y en la boca volverte a besar." És una cosa molt trista i desagradable, jo personalment prefereixo besar i abraçar, sense més, aquí i ara, i si no pot ser, enyorar em sembla més útil i agradable, i perquè no, més romàntic que tenir ansietat de tu.

0 comentarios

ACTITUD

 Sóc sobirà de la meva actitud, de la meva actitud i de poca cosa més, i no sempre. Vivim en un món cada vegada més interrelacionat i globalitzat, això vol dir compartit; i compartir és renunciar a la sobirania, aquesta paraula que està tant en boca per aquestes terres. Volem ser sobirans per decidir que, com i quan, i la veritat és que més enllà del jo, poc o gens puc decidir, fins i tot en el jo això és una quimera. Estudis neurocientífics que ens expliquen el funcionament del cervell, concretament del cervell "reptilià", ens diuen que és aquest el que pren les decisions, fins i tot abans que prenguem consciència que les hem o volem prendre. És a dir, abans que prenguem consciència que volem decidir menjar un plàtan, aquesta decisió ja ha estat presa pel cervell “reptilià"; tenim gana abans de tenir consciència que estem famolencs, el cervell reptilià funciona per lliure, en bé del conjunt, però sense esperar a la consciència, així que, què ens queda? Pels caràcters controladors com el meu, aquesta idea és molt inquietant, NO CONTROLO RES! Llavors que em queda?, el meu consol és l'ACTITUD, això, crec que ho puc controlar, requereix atenció, voluntat, disposició i resiliència entre d’altres coses. Si anem treballant en ella, és possible decidir quina actitud volem tenir davant una situació concreta, evidentment no és fàcil i de vegades les coses no surten com esperem, però podrem triar l'actitud enfront d'aquesta frustració. 

 

Actitud no vol dir que m'ha d'agradar que se m'escapi l'autobús, ni que m'hagi de posar alegre si s'espatlla la rentadora, Actitud és la capacitat per viure una situació més enllà de les nostres emocions, els nostres instints i com no, el nostre estimadíssim ego, tot això es farà present quan vegi allunyar-se aquest autobús al qual tant necessitava pujar-me, el reptilià es posarà en alerta, fins i tot començarà a segregar adrenalina i a enviar sang a les extremitats per córrer darrere d'ell, tot aquest enrenou físic segurament es canalitzarà a través d'enuig, frustració fins i tot ansietat i / o angoixa, i començaré a pensar que sóc un desastre per donar-li a repetir dues o tres vegades a l'alarma del mòbil, que tot em passa a mi, i que la vida és una merda. En major o menor mesura això passarà i aquí és on puc posar en pràctica els tres principis de la Gestalt, per poder decidir, aquí i ara m'adono del que està passant i del que m'està passant i em responsabilitzo, quina actitud vull tenir davant això? Doncs ja que sóc al carrer, aprofito i crido una mica que em vindrà bé per l'adrenalina i l'enuig, per la frustració i els pensaments catastrofistes a mi em va bé respirar, i mentre respiro profundament i reposadament, busco dins meu una mica d'amor encara que no sigui fàcil en aquest moment, i intento posar-ho no només en mi i en el que m'està passant, sinó també en la meva actitud per resoldre aquesta situació, aquest és el lloc on és possible decidir quina actitud trio per seguir endavant en el meu dia.

7 comentarios

MASCULINITAT

Com a home el concepte de masculinitat m’ha acompanyat i en algunes ocasions perseguit des de nen. D’ençà que vaig néixer fa quaranta-tres anys en aquest país les coses han canviat molt i el concepte de masculinitat també. En la meva infantesa estava més associat a uns valors de virilitat molt masclistes; ser un mascle milhomes era el que s'esperava de mi, és a dir, ser fort, valent, esportista i emocionalment fred. Arribada l'adolescència, calia afegir viril, conqueridor, i per descomptat, heterosexual. Així he passat gran part de la meva vida, intentant encaixar en el model que m’imposaven uns pares masclistes que al seu torn, intentaven encaixar en una societat masclista i patriarcal que els pressionava tant o més que a mi: el seu fill havia de ser com a mínim normal.

 

Tot això, suposava evidentment entrar en la guerra de sexe, les dones i els homes. No només teníem un cos diferent, a més a més, havíem de jugar a coses diferents, havíem d'estudiar coses diferents, ocupàvem diferents rols en la familia… En definitiva, ocupàvem espais diferents al món: un sobre l'altre. Em van educar per mirar a les dones des de la superioritat i la condescendència, cosa que va començar a trontollar quan vaig tenir la meva primera relació estreta; la primera va ser una "núvia" (no "podia" tenir amigues dones perquè això em convertia en un " marieta "), allà vaig començar a adonar-me que possiblement molt del que m'havien explicat no era veritat. Vaig percebre que les dones no només no eren inferiors sinó que en molts aspectes em donaven mil voltes. Érem diferents més enllà del físic? Sí, però això d'uns adalt i les altres per sota no tenia sentit, i si l’hagués tingut seria que em donava tot un seguit de “privilegis”, malentesos és clar, que feien difícil renunciar a aquesta jerarquia… Evidentment ni era just (ni ho és) i tampoc massa intel·ligent continuar així, t'ho miris per on t'ho miris.

 

Amb els anys m'he adonat que a més de molts privilegis, també tenia algun desavantatge, això de ser un veritable mascle. Per mi n’hi ha dos de fonamentals: el fet no poder expressar la majoria de les meves emocions de manera que renunciava a mi mateix i, el fet de no poder veure, sentir i viure a les dones com el que realment són, cosa que feia que no les veiés realment. El tema de l'homosexualitat, la bisexualitat i el transgènere ja era patològic; restringit a l'apartat del vici, la degradació i la farandula. El meu comportament cabró que vaig tenir amb alguns companys i companyes de classe, no me’l perdonaré mai; en l'adolescència i més enllà, recordo que els tenia por (aquesta, en secret, és clar), el simple fet que li pogués agradar a un noi em feia pànic, ja no parlem de que m'agradessin a mi, les paraules recurrents en forma d'acudit dels meus pares "abans capellà que maricon" ressonaven al meu cap i en tot el meu ésser.

 

Amb els anys, no només la societat ha anat canviant, les dones han anat fent un gran treball no només de lluita social sinó d’autoreconeixment i de dignitat. La gran majoria tenen molt clar el que volen, com ho volen, el que no estan disposades a acceptar i quin és el camí per aconseguir-ho.  Però és clar, enmig estem nosaltres, desorientats, atordits, amb un peu al segle passat i amb l'altre no se sap molt bé on. La comoditat dels nostres privilegis no només no ens satisfà, ni ens fa feliços, sinó que es converteixen en un bumerang que ens dóna a la cara quan ens trobem amb la realitat de la vida, de les relacions humanes, amb la ètica la moral i la justícia social, i ja no et dic si convius amb una dona a la qual estimes i fa trontolla tot el pensament i teniu dues filles que són la teva vida o gairebé. L’aspiració, el desig o l'afany de ser reconegut com a home esdevenen necessitat imperiosa.

 

 

Aquest és el nostre moment, tenim la responsabilitat i la necessitat de fer un moviment en direcció a la masculinitat o al masculinisme si es prefereix; reconèixer-nos com a homes, donar espai a allò que realment som i no a allò que se suposa que hem de ser, sentir-nos orgullosos de les nostres peculiaritats i del que compartim, adonar-nos que més enllà de l'home i la dona hi ha d’altres realitats, que és igual amb qui te’n vas al llit per ser home o el que vulguis i/o sentis que has de ser. I això ho hem de fer junts, des de la trobada amb nosaltres i també amb els que no són com nosaltres: parlar, debatre, expressar, compartir, discutir, acceptar i, sobretot, estimar i respectar.

2 comentarios

SETEMBRE

Leer más 0 comentarios

Teràpia a l'Abast

Em complau, presentar l'últim projecte en què he participat en la seva creació i posada en marxa, i en el qual ara desenvolupo tant les funcions de l'àrea de comunicació com les de terapeuta voluntari. La meva participació en  Teràpia a l'abast, ve  d'una idea que va sorgir d'una necessitat personal tot formant-me com a terapeuta, ja que vaig copsar com aquest tipus de serveis no estan de forma eficient en el sistema públic de salut, i es converteixen en alguna cosa que no està a l'abast de tothom. I jo volia que una part del meu temps com a terapeuta estigués destinat a persones que no s'ho podien pagar.

Vaig compartir aquesta idea amb alguns companys de formació i vam intentar tirar endavant un projecte en forma d'associació que no va arribar a materialitzar-se, i que va quedar aparcat. Per la meva part, sempre he adaptat els meus recursos quan he tingut demandes de persones compromeses amb el procés i que per alguna raó no es podien permetre pagar el preu de la teràpia; la meva capacitat és limitada però he pogut donar cabuda a diversos pacients en el meu petit " pla social".

Això, d'alguna manera, cobria la meva necessitat d'ajuda, però evidentment, no era exactament el que havia imaginat, fins que Cristina Nadal (directora d'Aula Gestalt i PsiCorPoral), a la qual considero la meva gran mestra, em va donar l'oportunitat de treballar en la creació del projecte que estava tirant endavant amb diversos exalumnes i terapeutes. I d'aquí sorgeix TERÀPIA A L'ABAST, una associació sense ànim de lucre que estem "cuinant" des de fa gairebé un any, i que aquests dies s'ha fet visible a traves del web ww.terapialabast.com. És la culminació dels esforços i les ganes d'un grup de terapeutes que volem aportar el nostre granet de sorra per fer una societat més solidària, però sobretot per poder ajudar a les persones que en aquests moments tan difícils no troben atenció i ajuda. També volem estendre el nostre oferiment a totes aquelles persones que des d'associacions i ONG treballen amb aquestes persones i que necessitin ajuda o supervisió terapèutica en el seu treball.

Et convido a què visitis la nostra web per a més informació, i també si coneixes algú que necessiti la nostra ajuda el posis en contacte amb nosaltres.

1 comentarios